dilluns, 20 de febrer de 2017

"Lo que España debe a Cataluña", de Luis Suárez



Luis Suárez
Lo que España debe a Cataluña (732-1516)
Barcelona, Ariel, 2016, 380 págs., 19,50 E

                Luis Suárez se propone en esta extensa obra demostrar que el andamiaje ideológico y político de la Monarquía Hispánica proviene de la estructura desarrollada en la Corona de Aragón durante la Baja Edad Media. Para demostrarlo traza un equilibrio entre la historiografía clásica catalana (Rovira i Virgili, Ferran Soldevila, Ramon d’Abadal) y la castellana (Ménéndez Pidal) que traza un recorrido muy completo sobre la trayectoria de la Cataluña condal y la Corona de Aragón. El libro destila vicensismo y, lo admite el mismo autor, la idea no era aportar nuevas fuentes sino más bien trazar una síntesis útil de lo que, durante el siglo XX, se escribió sobre la Cataluña medieval.
                Hasta  aquí, el planteamiento no ofrece problema: los destellos del libro provienen fundamentalmente de Vicens Vives: Lo que España debe a Cataluña sería básicamente resistencia al absolutismo, líneas de espiritualismo humanista y un diseño plural de las estructuras estatales. Y aun así, llama la atención la falta de renovación historiográfica que se hace evidente en los recorridos de recomendación bibliográfica. A mi modo de ver, no pueden obviarse de forma tan explícita las innovaciones metodológicas de los últimos treinta o cuarenta años.
                Por lo tanto, la obra de Suárez puede ser considerada una buena obra panorámica. Disfrutará de ella cualquier lector que desee acercarse al andamiaje cultural e institucional de la Cataluña medieval y de la Corona de Aragón. El fondo es ambicioso y se nota que procede de toda una vida de trabajo. Pero observo problemas relacionados con el título mismo de la obra, y con las abundantes tesis presentistas que ofrece. Suárez arguye que en todo momento los fundadores de la Marca Hispánica reivindicaron su condición de godos, y que siempre los dirigentes del Principado tuvieron presente una visión unitaria y plural de la nación española. Ahora bien, Suárez define “nación” como un elemento supraestatal, exactamente al revés que las teorías de la tradición periférica, que tienden a considerar exactamente lo contrario, que España llegó a ser un Estado a través de la unión de, por lo menos, cuatro o cinco naciones.
¿Qué es una nación? ¿Qué se entendía por nación en el siglo XIII, o en el XVI? ¿Puede equipararse el sentido del deber civil en el siglo XIII con el del siglo XXI? No se pueden obviar estas preguntas que difuminan cualquier edificio doctrinal demasiado sospechosamente sólido. Me temo que la cuestión es algo más compleja.  A mi modo de ver, no pueden evitarse tan alegre y fácilmente las abundantes redefiniciones políticas que trajeron quinientos años de Edad Moderna y Contemporánea. La historia, sí, debe ayudarnos a comprender el pasado, aportar elementos de debate; pero soy de los que cree que no debe servir para apuntalar opiniones políticas preconcebidas, de ningún tipo.

                En mi opinión, la obra podría haberse presentado como un manual de historia de la Corona de Aragón. La historiografía se rebaja si la reducimos a debate ideológico presentista. Todos perdemos en ello.

Publicada en "La Aventura de la Historia", 220, febrero de 2017.

dilluns, 6 de febrer de 2017

"Manuel Brunet", de Francesc Montero Aulet

Manuel Brunet no va ser sempre el periodista ultraconservador i anticomunista que firmava com a «Romano» a la revista Destino. Precisament, Francesc Montero Aulet (Manuel Brunet. Elperiodisme d’idees a l’ull de l’huracàAfers, Catarroja-Barcelona, 2016, 372 pp.) ens mostra la trajectòria canviant d’un home de lletres que va arribar a l’època del franquisme amb una llarga història al darrere, plena d’evolucions i de polèmiques.
Brunet va començar a obrir-se camí en l’escena literària catalana amb textos de caire classicitzant, tal i com imperava llavors. Plenament noucentista és l’obra Transformacions, de 1912. L’any 1925 va publicar la novel·la El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, una obra que, si bé continuava amb el classicisme imperant al moviment noucentista, introduïa dos elements que mostraven cert distanciament amb aquella ortodòxia: l’humor i el realisme. El Brunet d’aquesta època compresa entre la Primera Guerra Mundial i la Segona República comparteix un tret amb Antoni Rovira i Virgili: penso que devien ser els periodistes catalans que més sabien de política internacional, gràcies a la ingrata tasca de redacció.
Com Gaziel, tal i com explica Montero, Manuel Brunet va arribar al primer franquisme sent un «vencedor vençut», un intel·lectual de conviccions dretanes obligat a amagar les idees catalanistes, alineat amb el règim per necessitats professionals, causes religioses i motius polítics. Encara que mai no va combatre ni la república ni l’Estatut d’Autonomia de 1932, Brunet va ser terriblement violent contra AzañaMacià i Companys, i contra la gestió d’Esquerra Republicana de Catalunya. En paraules seves, la iniciativa autonomista hauria d’haver estat administrada per polítics conservadors que no haguessin treballat pels interessos d’una sola classe social catalana: la dels rabassaires. Brunet va arribar a escriure que «Dividir els catalans: aquesta és la única obra realitzada pel senyor Macià. Dividir els catalans, fomentar l’odi entre pobres i rics, entre amos i treballadors» (p. 135). Molt superada quedava l’etapa de Brunet que, enemistat amb les autoritats eclesiàstiques que havia conegut durant els seus anys de seminarista, l’havien conduït a aprofundir en la seva amistat amb Andreu Nin, tot arribant a defensar els interessos del Sindicat Únic. Brunet va recuperar la fe, per a no perdre-la més, durant els anys vint, i durant la Segona Guerra Mundial va defensar tossudament les tesis del papa contra les dels seus detractors.
També va combatre amb fúria les polítiques laïcistes del règim democràtic. Durant els anys republicans Brunet va militar a la Lliga Catalana, a partir de març de 1933, i va arribar a convertir-se en el periodista estrella, el més ben pagat, de La Veu de Catalunya, quan feia anys que se sentia incòmode a la plantilla de La Publicitat. Concretament, hi cobrava mil pessetes mensuals. L’any 1934 va arribar a prologar una edició de Per la concòrdia, de Francesc Cambó, i Josep Janés va reeditar la seva narració empordanesa de 1925, que havia vist la llum a la casa editorial Diana. A La Veu hi va arribar a publicar un miler de comentaris polítics i d’actualitat, amb certa llibertat. No obstant això, Montero opina que «des del punt de vista literari podem considerar Brunet com una promesa no consolidada», perquè va ser engolit per la política i el turbulent escenari social.
Josep Pla, sorneguer com sempre, va dir que Joan Estelrich era un «Petit Ors». Tot seguint aquesta línia, podríem considerar en Brunet una mena de «petit Gaziel», pel sentiment d’ordre humanístic que compartien. Un petit gran Gaziel arborat i en llengua catalana. Brunet devia ser un tipus ben curiós, si jutgem per alguns retrats que recull Montero, com el de Rossend Llates: «Em va cridar l’atenció la seva fesomia esblaimada, tirant a verdosa, d’un verd de bruixot. Els qui treballen de nits i, naturalment, no veuen la claror del sol es caracteritzen per la pal·lidesa de la pell. Però el cutis d’en Brunet ja passava d’això. Estava tocat de verd, com d’absenta o de bilis; impressionava. Per acabar, duia un capell ensorrat i els seus ulls de miop semblava que patissin per veure-hi bé darrere els vidres. També em cridà l’atenció la cantarella clerical de la seva veu. De clergue vehement; no pas de místic de seminari, no gens afectada ni angelical» (p. 59). Un home alt, amb veu poderosa i opinions com bufetades. Així era en Brunet: un periodista temible, d’idees clares i inamovibles.
En algunes opinions culturals, Brunet va ser com una mena de profeta, per exemple quan va escriure que «Quan s’escrigui la història de la literatura catalana contemporània es dirà: el dia que va sortir La Publicitat va començar una revolució literària; l’idioma va guanyar en naturalitat i senzillesa» (p. 77). Radicalment, sí: Pla, SegarraCrexellsRovira i Virgili, només una part dels escriptors que hi van destacar amb una prosa depurada i incisiva. Brunet creia que la màxima urgència cultural a Catalunya era la recuperació del prestigi de la crítica.
La biografia de Francesc Montero és un d’aquells llibres que sorgeix a partir d’una recerca llarga i ambiciosa. La seva tesi doctoral sobre Brunet es pot consultar en línia des de fa cinc anys, i l’any 2014 va fer reeditar El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries amb un estudi introductori. La biografia d’ara és el resultat manejable i unitari de tot plegat. A part del domini absolut de les fonts hemerogràfiques (bàsicament les col·leccions de La PublicitatMiradorLa Veu de Catalunya i Destino), l’autor va poder accedir al fons documental familiar, que completa amb un ampli coneixement del context periodístic català de l’època anterior a la Guerra Civil. Una biografia completa i excel·lentment documentada. És a través de l’estudi atent de les figures de segona fila que podem accedir realment a la teranyina cultural dels anys del Noucentisme i dels anys vint i trenta. Ho expressa prou bé Montero: «En la nostra mirada cap al nostre passat, hem d’incorporar aquestes figures incòmodes i complexes, per il·luminar les ombres i zones grises que encara avui perduren en la nostra història recent» (p. 14). La repetició de dades heretades de monografies sobre grans autors conduiria a eternitzar tòpics i impediria problematitzar lectures massa unívoques i còmodes de la nostra cultura: perquè és a través de la reconstrucció d’epistolaris i plantilles de mitjans de comunicació que podem conèixer al detall l’estructura d’una etapa cultural enlluernadora.
Què faria a partir d’ara amb en Brunet? Jo ho tinc molt clar: editar-li una antologia dels seus millors articles culturals i polítics: els de La Publicitat, els de Mirador i els de La Veu de Catalunya, amb una atenció especial als de l’època de la caiguda de Primo de Rivera i la Segona República, la millor època de Brunet. Ajudaria molt a comprendre dinàmiques internes de la política catalana i, per què no dir-ho?, constituiria un llibre curiós i divertit, amb sal i pebre, en bona part a causa del caràcter desaforat i desafiador d’un dels nostres millors periodistes clàssics, un autèntic professional de la polèmica, que es fa simpàtic per agosarat.

Andreu Navarra Ordoño
Afers, XXXI:85 (2016), pp. 821-823

divendres, 25 de novembre de 2016

Chris Ealham: "Vivir la anarquía, vivir la utopía. José Peirats y la historia del anarcosindicalismo español"



                Chris Ealham ha logrado lo que parecía imposible: ofrecer una panorámica desapasionada de la historia del anarcosindicalismo español, alejada de sectarismos y autojustificaciones. No es que el autor oculte su admiración por Peirats, ladrillero de profesión, dirigente de la CNT y notable historiador: es que esa admiración no le impide comprender ni las limitaciones de su pensamiento ni los de su actuación, ni sacar a la luz los aspectos más desafortunados del movimiento anarquista español entre 1930 y la llegada de la Transición. Porque solo había un medio de conseguirlo: acudiendo a la tarea de archivo, escribiendo una biografía ejemplar. El legado de Peirats, su periodismo, sus 1.500 folios de autobiografía inédita, se conservan en el Instituto de Historia Social de Ámsterdam, adonde Ealham, como auténtico historiador que es, los ha ido a buscar. Atrás quedan, pues, estériles debates carentes de datos y basados en mitos y equívocos: disponemos de la verdadera historia de un hombre íntegro a quien le tocó vivir una época terrible, que le infligió indecibles sufrimientos, que uno lee con verdadero estremecimiento. Un libro imprescindible para todo aquel que busque una historia científica del anarquismo español: en el que no se oculten las tentaciones autoritarias del grupo Nosotros (capitaneado por Durruti, Ascaso y García Oliver), el insólito sectarismo del núcleo Esgleas-Montseny durante el exilio, cuya turbia sordidez solo tiene parangón con los casos paralelos de Carrillo y Pasionaria, ni se ignore la verdadera rama constructiva y revolucionaria que simboliza la trayectoria de Peirats: la voluntad de autoeducación, de unión de acción y cultura, esa historia de dignificación y emancipación personal y colectiva. 

Andreu Navarra Ordoño

dijous, 3 de novembre de 2016

La Gran Guerra vista por Kipling


Rudyard Kipling
Crónicas de la Primera Guerra Mundial
Madrid, Fórcola, 2016, 16,50 euros
Prólogo de Ignacio Peyró, Traducción de Amelia Pérez de Villar


De este libro pueden sacarse dos clases de provecho: por una parte es posible disfrutar de la prosa literaria de uno de los narradores ingleses más depurados de todos los tiempos; por otra, nos permite historiar cómo funcionó la propaganda gubernamental en la prensa británica entre 1914 y 1918. Uno de nuestros más destacados britólogos, Ignacio Peyró, firma con mano maestra un prólogo claramente dividido en dos mitades: tras diseccionar cómo fue la literatura bélica desarrollada en el Reino Unido, examina a continuación las coordenadas bajo las cuales Kipling escribió, ya en su madurez, los dos folletos que hoy recupera Fórcola: Francia en guerra, de 1915, y La guerra en las montañas, de 1917, que trata de un frente menos conocido que el del norte y este de Francia: el italiano.
La primera de las crónicas es la más extensa, y su optimismo corresponde a los primeros compases de la guerra. Los soldados franceses aún visten de color azul, y se confía en la próxima aniquilación del ejército alemán, identificado con el demonio Belial, el Mal en sí mismo y la horda bárbara que ha violado los límites del Imperio Romano y la Latinidad. El horror de Verdún aún no había llegado, y para no extender el desaliento, obediente a las directrices gubernamentales, Kipling oculta hedores de muerte y cuadros demasiado desgarradores. Elogia la confraternidad militar, la valiente nación francesa, la calidad de los estofados cuarteleros y la solidez de las trincheras.
Sin embargo, el autor escribe con pulso firme, lleno de imágenes visionarias, con un estilo sin fisuras, y con una notable vocación metafísica. Para encontrar, en el ámbito hispánico, una denuncia parecida de la crueldad del invasor alemán habría que echar mano de Tierras mártires (1918), de Enrique Gómez Carrillo, cuyas crónicas fueron construidas con idéntico realismo sereno y humanístico. Esta reedición de Kipling, en definitiva, es un modelo de cómo deben presentarse los clásicos al lector medio y curioso, para que disfrute de la historia narrada por un excelente periodista.

                
Andreu Navarra
Publicado en La Aventura de la Historia, octubre de 2016

dimarts, 1 de novembre de 2016

Pares penedits



            Fa mesos que llegeixo articles sobre mares esfereïdes i penedides d’haver estat mares, i cada vegada se’m planteja la mateixa pregunta: i ells? On són els pares? Les mares refereixen casos sagnants, escruixidors: declaren sentir impulsos homicides, senten que la seva vida s’ha apagat, que estimen els seus fills però no poden evitar pensar que la seva arribada els ha pres o manllevat la vida.
            En canvi, conec moltes dones fortes, mares felices, que van tenir fills perquè els va donar la gana, i que continuen treballant i realitzant-se en la vida professional. Quin és el seu secret? No renunciar a res. Són felices perquè lluiten. Existeix en la nostra societat la creença prou generalitzada que estipula que una mare ha de renunciar a la seva vida: a la seva sexualitat, a la seva família d’amistats, a la seva existència i presència social, a la seva creativitat.
            Ho he escoltat tantes vegades i m’ha fet tanta pena. Una mare em deia: “des que va néixer en Biel ja no he entrat a cap restaurant”; mares que ja no estudien, escriptores que ja no escriuen, pintores que ja no pinten.
             I jo em pregunto: i ells on són? Jo el que no puc creure és que continuem tots plegats sent tan esquemàtics i masclistes. Que encara estiguem així, escrivint sobre l’esquema naturalitzat de l’home fora de casa i la dona a la cuina, o cuidant els fills.
      La criança és un equip. Fins i tot en parelles separades, divorciades, liberals, ultrallibertàries o no casades, la criança continua sent un equip. I en aquest equip pot haver-hi de tot: avis, amics, tiets, “titos” (amistats habituals), personatges del nostre cercle més proper.
            Si diuen a les futures mares que són boges és per pur egoisme, per seguir vegetant davant d’una maquineta, hores i hores: sigui la tele, el xat, o el whatsapp. Per aquesta raó, milers i milers de mares i pares continuen fent el mateix que feien abans de tenir les criatures: xatejar, wassapejar, vegetar. Fins que prenen la decisió de fer que el seus fills, mancats d’atenció, vegetin també davant d’una tablet o d’un altre telèfon. Tothom connectat, tothom ben aïllat, no fos cas que se’ns acudís dibuixar, jugar, sortir d’excursió o perseguir papallones. Ahir mateix m’explicaven el cas d’una parella que porta trenta anys unida perquè cadascú té la seva pròpia tele.
            Si una mare es vol suïcidar és perquè s’ha quedat aïllada: no té esma d’entrar a locals, no es programen enlloc activitats “per a tota la família”, per a tota la família vol dir per a nens. I perquè el pare no hi és. La mare s’ha d’avorrir, s’ha d’arruïnar i s’ha d’assemblar a la Verge. No se li acudís pensar, estudiar, fer l’amor, buscar amants! La societat continua aïllant i deprimint les “pecadores”, mentre els homes s’ho miren des de les seves oficines.
            Va, home, va. Que ja som grandets.
      Si la vida d’una mare s’ha apagat és perquè li han apagat els demés. Directa o indirectament: o ha estat esborrada de la llista dels vius, deixant de ser chic i glamourosa, o per aquesta estranya i tossuda pressió que la societat exerceix contra les dones. Tanta pressió hi ha, des de sectors o ments tradicionals, per a què les mares se sentin  obligades al sacrifici religiós de parir, com per part de sectors i ments diguem-ne “avançades” per a què no ho facin. Ho escolto una i altra vegada: “Ets boja, no ho facis, se t’ha acabat la vida”, etc. Naturalment, el que queda totalment negligit és la veu de cada dona individual.
Com tot a la vida, pot buscar-se un equilibri que conservi la integritat i la personalitat de la mare, mentre es potencia l’autonomia i la felicitat del fill.
Jo sóc un home, però vaig sentir ben clarament, inequívoca, la veu d’un instint que m’ invitava a procrear. Potser per aquesta raó estic disposat a creure que hi ha mares que ho són perquè els hi ho demana el seu cos. Viure, procrear, estimar, criar, educar, són coses hiperteoritzades.  I si vivim sense fer tant de cas als tòpics, els blogs i les xarxes?
Tinc el privilegi d’haver anat teixint una xarxa espontània d’amigues que són mares. Quedo amb mares amb fills per reunir els nens i pujar a Collserola, o anar al Parc del Laberint d’Horta. I ells corren, busquen pedres, donen voltes pels tobogans: es tracta de buscar espais per o puguin interactuar, mentre els adults també interactuen, tant amb els nens com amb els adults. Les meves amigues mares són la meva universitat per fer de pare. Una vegada vam fer una experiència, vam organitzar una guerra d’aigua en una plaça molt ampla. La guerra va començar a les 12 del migdia, a les 9 de la nit encara no havia acabat. No enteníem res: l’energia dels nens era infinita: no es cansaven mai! El que poden arribar a fer quatre o cinc nens i nenes junts cal veure-ho.
A vegades rebo un missatge d’SOS, tant d’un pare que necessita una cerveseta i esbargir-se una estona, que no pot més, com d’una mare que necessita escriure, o entregar un document complicat, o treure’s el carnet de conduir. Jo mateix he posat SOS d’aquesta mena. És humà defallir: podem defallir un parell d’horetes. Millor això que perdre els nervis. Estic permanentment a l’aguait de les meves amigues que són mares. A vegades, hem de fer burocràcia, o tenim un examen, o, senzillament, necessitem un parell d’hores per posar en ordre la ment i l’agenda. Ràpidament m’ofereixo per ajuntar els nostres fills, i dur-los a un parc, perquè corrin feliços. Un nen és feliç corrent o fent gràcies a gossos i feres, observant insectes.
L’error consisteix en deixar de pensar en què una mare té dret a seguir investigant en la seva pròpia identitat. Nosaltres matem les mares, les fem passar per les humiliacions de la impotència. Algunes vegades, en un dinar, he agafat el nadó d’un mare perquè la mare pogués dinar tranquil·la mitja hora. Per sort tinc bona mà pels nadons, que tenen la sagrada costum d’adormir-se sobre meu.
Un pare histèric, una mare histèrica, seran males mares i mals pares. Conviure amb un fill és arribar a un equilibri. Amb el meu fill, visitem tantes botigues de joguines com llibreries. Dins de la llibreria, mirem contes i després miro novetats d’història o narrativa. Dins de la botiga de joguines, mirem superherois, que li agraden a ell, i després dinosaures, que m’agraden a mi. Els nens volen que els parlis com als adults, que hi arribis a pactes, perquè això els fa sentir respectats i importants. Jo faig preguntes al nano sobre els dolents dels dibuixos, ell em pregunta qui són els escriptors de les fotos.
Per ser pare cal ser un nen. Cal estar disposat a enfangar-te, córrer, jugar a futbol, retallar paperets, dibuixar monstres i crancs i taurons i castells. Si prefereixes vegetar o necessites tres cubates cada divendres, no t’hi embranquis. Hi ha amics que em pregunten com pot ser que em perdi concerts, que no pugui anar a festivals. És que no en tinc ganes! Tant els costa entendre que m’agrada donar-li el sopar al meu nano, o anar plegats a la platja, i arreplegar pedretes de colors? No hi ha festival ni gresca que s’acosti a la sensació de les abraçades del meu nano, a la seva generositat natural. El meu fill té com una mena d’obrador instal·lat al menjador de casa: allà hi fabrica llibretes, dibuixa, retalla, crea manualitats, i després les va regalant als seus familiars. Observar què fa el meu fill amb altres nens, com juga, quins sorolls fa, que m’ensenyi les cançons que ha après a l’escola, per a mi no té preu. No existeix res ni la meitat d’intens.
Jo admiro i estimo i intento ajudar les mares rebels. Aquest article és per a elles. La que més admiro, una dona més aviat aventurera i esbojarrada, quan li vaig preguntar per què havia tingut dues criatures, em va contestar: “perquè era la bogeria total, l’aventura definitiva”. No se m’oblida. Les mares valentes. Que s’afirmen a sí mateixes en comptes de renunciar integrant-se en un esquema idiòtic i victimitzador. Per a mi, la mare i el pare conscients són sagrats. I ho són perquè afirmen tant els seus fills com les seves pròpies exploracions.
El pitjor regal que podem fer a una criatura és un pare o mare fracassat, extenuat, vençut. Histèric.
Les mares poden estudiar, poden seguir endavant rodejades per la seva família social. Els homes hi han de ser, també. I a l’avantguarda.
Aquesta societat s’ha convertit en un catàleg de debilitats i motius artificials per a l’ansietat. Ens n’hem de defensar compartint experiències. Per cuidar el meu nano no he fet cap altra cosa que escoltar la meva àvia i les meves mares amigues. La vida de la racionalitat és la vida que sap escoltar els impulsos, si n’hi ha. Perquè hi ha dones que no senten aquest presumpte instint de procrear. Que les deixin tranquil·les, a totes.
Si creus que t’agradarà perseguir sargantanes, buscar pops a l’aigua o passar el matí de diumenge fent naus espacials, pots ser un bon company per al teu fill. Ara bé: una persona histèrica enganxada a maquinetes és un insult a la humanitat. Deixa de tenir nanos per qüestions ideològiques, relacionades amb valors, però no m’expliquis que prefereixes quatre cubates cada divendres. Però això no és el pitjor: el pitjor és malcriar i culpar les criatures de les mancances de l’adult, projectar-hi les obsessions. Fer de pare sense valors és en sí mateix un acte criminal.
Bé: ni jo mateix sé què significa exactament aquest article. Però he tingut ganes de fer-lo. Segurament sigui un homenatge. Un homenatge a la dona que vol ser lliure, amb fills o sense. I un blasme per a l’absència inexplicable (i injustificable) del pare.
Però me n’he anat convencent: el problema és la solitud de la mare, l’individualisme extrem i irracional, impropi d’un mamífer que raona, en què vivim, tots en pisos minúsculs, com abelles sense brúixola, bombardejats per tot tipus de propagandes, sense contacte exterior. Sortim al carrer, sortim a córrer i ballar i reunim-nos per fer un arròs. Si us plau, no culpem els nens de les nostres frustracions. La companyia és la solució. El problema és l’estigmatització de la mare, combatuda o idealitzada. Els únics que no són un problema són els nens.


Andreu Navarra Ordoño

dimecres, 5 d’octubre de 2016

"Con otros ojos", de Betsabé Garcia



Betsabé Garcia
Con otros ojos. La biografía de Montserrat Roig
Barcelona, Roca Editorial, 19’90 euros, 430 págs.

Andreu Navarra

                Hace setenta años nacía en Barcelona Montserrat Roig i Fransitorra (1946-1991), escritora libérrima, buscadora incansable de voces urbanas: novelista, actriz, periodista, viajera incansable, historiadora y espíritu inquieto. La efeméride nos permite regalarnos esta biografía que supera con creces la bibliografía existente sobre el personaje, aportando un inmenso caudal de documentación inédita o desconocida. En definitiva, una oportunidad única de conocer a esta gran intelectual y a quienes la rodearon y acompañaron.
El tono de la autora no es muy familiar por nuestras latitudes. Se ha señalado la vocación o el aire galdosiano desde el que escribe Betsabé Garcia. Es cierto, ese aire de crónica de la ciudad favorece al libro, y lo hace extraño en un lugar que abusa de la superficialidad o su reverso, el engolamiento académico. Además, se le añade al texto una ironía inglesa que convierte en magistrales algunos de los pasajes del libro, como la obertura o el capítulo de la Caputxinada antifranquista de 1966. Montserrat Roig es un puntal del pensamiento democrático catalán y español a caballo entre el tardofranquismo y los años ochenta, que Roig retrató con mano maestra en sus numerosas crónicas y narraciones. Esta biografía es, además, una crónica de la ciudad de Barcelona, desde los tiempos de la Mancomunidad hasta los momentos inmediatamente anteriores a los Juegos Olímpicos, pasando por los oscurísimos tiempos del franquismo; así como, también, un retrato generacional y una reconstrucción de los feminismos desarrollados en la capital catalana entre 1939 y 1991. Una perspectiva, pues, doblemente femenina. Que ha de celebrarse por su extremo celo documental y por la construcción novedosa del discurso, que no renuncia a los recursos ni la seducción de la novela, sin serlo.
                Tonos americanos, rigor y frescor. Con las buenas biografías, excepto si retratan a un tirano o a un personaje manifiestamente vil o repugnante, es normal que se note que el biógrafo acabe amando al biografiado. En el caso de Con otros ojos ocurre otra cosa, aún más sorprendente, que es el hecho de que sea el lector mismo el que acabe encariñado con Montserrat Roig, junto a todos quienes la acompañaron en su viaje fulgurante. 

Publicado en "La Aventura de la Historia", Núm.215, Septiembre de 2016.

dilluns, 26 de setembre de 2016

"Yo no me llamaré más Jacob", de David Aliaga



David Aliaga
Y no me llamaré más Jacob
Sevilla
Ediciones de la Isla de Siltolá

Andreu Navarra Ordoño

            Hace tres años que sigo el trabajo literario de David Aliaga, y pienso que puedo afirmar que David Aliaga no decepciona nunca. Empieza su andadura con un deslumbrante libro de relatos, Inercia gris (Base, 2013), deslumbrante por la maestría técnica que denotaban esos  cuentos tan característicos suyos, y también por la insultante juventud del autor, que por entonces no llegaba ni siquiera a los veinticinco años. Luego vino Hielo, del año siguiente, depurada y casi perfecta en su género.
            Si me plantearan encontrar una palabra o rasgo que definiera la prosa de Aliaga, creo que escogería “precisión”. En segundo lugar, “ternura”. David conoce el secreto de pulir obsesivamente el párrafo sin que se note que detrás de cada línea hay un esfuerzo infinito, cuando resulta evidente que lo hay. No se trata precisamente de un escritor torrencial, ni mucho menos. Aliaga recorta, pule, poda y requetepiensa cada párrafo suyo, pero luego sabe ocultar sus trucos con mano maestra. Es, sin duda, un artesano, un ebanista.
            Leyendo los cuentos de Inercia gris resultaba inevitable pensar en Raymond Carver, pero no un Raymond Carver cualquiera: un Carver despiadado, un Carver más carveriano que el mismo Carver, sin amabilidades, sin bajar la guardia. Con Hielo ensayó una fórmula que ha repetido ahora con Y no me llamaré más Jacob: intercalar cuentos tenuemente entrelazados. Con la diferencia de que en esta segunda nouvelle el hilo conductor (el mundo judío) es aún más tenue y sugerido. Mientras en Hielo el contexto islandés era claro y firme, en esta ocasión las narraciones campan libres y el conjunto se deshilacha deliberadamente. Algunas de estas piezas autónomas son auténticas piezas maestras (“Será peor”, con la que abre el volumen, o la tierna y simplemente perfecta “Plomo en la mirada”, que tiene su reverso hacia el final del volumen con “Escribir la memoria”).
Hay otra característica especial que define muy bien al autor para quienes lo conocemos bien: David Aliaga no distingue ehtre vida y literatura. Si escribe sobre el judaísmo, Islandia, las lenguas nórdicas, el Black Metal o su versión más amable, el Viking, porque David no es nunca un degustador radical, le gustan los platos sabios más que los mejunjes estridentes, es porque él se encuentra sumergido en esas materias, de las que se llena, con las que trabaja como si fueran materiales primordiales. Se mezcla en sus temas, se impregna de ellos; o más bien al revés, es su literatura lo que se alimenta de lo que él exuda.  Si escribe sobre una conversión religiosa, es porque se está convirtiendo. Si observa dormir a su amada, es porque la está observando dormir. Eso es impúdico, y contramoderno, pero es puro y personal. Eso es David: alguien que enseña su mundo, que muestra sus ebtrañas. Pero con sordina, sin exhibicionismo.
Porque él es más ecuánime que radical, o su radicalidad tiene un tono diferente: es una radicalidad tranquila, diríamos. Es un hombre de horarios, de orden: un auténtico trabajador, un relojero del relato, un poeta de objetos y pequeños rituales, y tampoco se avergüenza de su faceta académica, pasa de poses fáciles: sabe quién es y lo proclama (incluso en el capítulo “Clases de hebreo” de este su último libro no tiene ningún reparo en presentarse a sí mismo como protagonista del relato). Está de moda ser un capullo, o un autodidacta, o un inculto. Pero Aliaga prefiere insertarse en otra tradición completamente distinta: la del escritor judío escéptico, que ni rehuye los misterios ni abandona la duda metódica, ni la indagación como principio vital. Pero una indagación discreta, sin pancartas. El escritor que ni abandona su jardín ni se fía de modas, seguro de explorar terrenos literariamente sólidos.
Impregnan estos relatos una intensa emotividad que es una novedad en David. En Hielo, en Inercia gris, el escritor se ocultaba más. Y tampoco esas historias alcanzaban el grado conmovedor de las que protagoniza Edith Wasserman. Esa dispersión, esa apuesta por la poesía ha desencorsetado la prosa de David Aliaga, y lo que tenemos entre manos es un desmelene. Junto a cuentos a su antigua usanza (“Ascuas”), cuentos de una sola pieza, únicos en su técnica hiperdepurada, conviven textos más internos, ligeramente dislocados, como “De triatletas y filacterias”. Un feliz desmelene, una ampliación de horizontes, un hito más en una trayectoria seria y sólida que dará mucho que hablar, mucho más que hablar. Seguro. Yo lo digo con toda convicción (él se enfada, porque quiere que lo machaque y sea crítico, pero no puedo, no sería honrado): Aliaga no decepciona nunca.


Publicado en Quimera, Núm.394, Septiembre de 2016.